Patagònicament..

Tot són casualitats, i amb l'Eva i la Pilar ho parlàvem aquest matí. Ara, després de sopar i en un moment de relax amb música i encens hem tornat a parlar-ne però aquesta vegada amb Cortázar com a referent. Crec que Cortázar hi serà molt present aquests mesos, com les casualitats, i què millor que començar amb ell:

"Sonreía sin sorpresa, convencida como yo de que un encuentro casual era lo menos casual en nuestras vidas y que la gente que se da citas precisas es la misma que necesita papel rayado para escribirse o que aprieta desde abajo el tubo de dentífrico"*

Les casualitats m'han acabat portant a Coyhaique, al sud del món, a la Patagonia xilena. Des que vaig posar els peus a aquest lloc que he notat que m'esperava, que feia temps que hauria d'haver vingut. El nus que tenia a l'estòmac tots els dies previs a la meva arribada a Coyhaique es van desfer en alçar la vista i veure els Andes davant meu. Una sensació de tranquilitat enorme s'ha apoderat de mi des que he arribat a la Patagonia i tinc unes ganes enormes de menjar-me el món. Tinc davant meu uns quants mesos per viure i conèixer un lloc nou però alhora pròxim

"Donde el diablo perdió el poncho" diu la gent d'aquí que és la Patagonia.. no sé què serà, però a mi m'atrapa a cada pas. Al sud del món,Coyhaique és un lloc totalment encantador, sense massa història, ni ganes de futur, però amb racons espectaculars i gent increible (crec que aquestes dues paraules les tinc a la punta de la llengua aquests dies!) Passejo per la ciutat amb la mirada interrogant, amb sed de descobrir, amb ganes de conèixer i guanyar-me, aquí també, la fama de cul inquiet que tinc a Barcelona.
Poc a poc vaig desplegant les ales i em vaig fent meva aquesta regió, cada cop vaig entenent quin és el concepte de llibertat que m'agrada.. Coyhaique em té preparades moltes sorpreses,segur!

Ni el fred, ni la duresa del clima andí, ni les despeses que no esperava, ni el jet lag poden amb les meves ganes de Coyhaique, de Valle Simpson, de Patagonia.



* Rayuela, Cortázar.