diumenge, 26 de setembre del 2010

Diarios de motocicleta


Lo que teníamos en común: nuestra inquietud, nuestro espíritu soñador, el incansable amor por la ruta.

Diarios de motocicleta.


I tot just quan fa quasi un mes que sóc aquí me n'adono: el món està per menjar-se'l aliñao`(grande Chaouen).
Començo a agafar-li el truquillo a això de dutxar-me amb aigua tèbia (freda!) estant a 3ºC, a que la bufanda i els guants siguin indispensables, a passar mínim un cop cada 3 dies pel Konken (casa nostra ja), a pensar en pesos en lloc de en euros, a aixecar el cap i veure muntanyes nevades, a veure que la vida está llena de veces..

I en aquestes veces que em dóna la vida me n'adono que per fi puc donar rienda a les ganes de Patagonia.. que tot està a la meva disposició per v i u r e.. per veure coses que ni esperava que podien existir (exploradores, Polux, capillas,tranquilo, Coyhaique, Simpson...) i per sentir quelcom al que em costa de posar-li paraules. Aquest lloc em despulla i em deixa a l'aire del que pugui passar, del que jo em deixi viure.. Iel que pugui passar són racons increibles que, malgrat els tòpics, deixen sense respiració, converses altaments interessants, mirades interregonts, amor de chavals amb vides no massa fàcils, complicitats cabanyils. I per què no dir-ho, les veces que em deixo viure també tenen un punt d'anyorança, de sentir a faltar el caliu familiar, de fred i de mala llet per dutxar-me amb aigua freda.

Però i què? estic vivint a la Patagonia senyors, estic fent un projecte d'educació que m'encanta, m'estic sentint més Laura que mai; què més puc demanar? Tot això està sent un vestical que em dóna aire fresc per tot una vida, estic creant, com diu Benedetti, les nostàlgies que descongelaran un futur pròxim.

tirititrantantan! :)



Yo, ya no soy yo. Por lo menos no soy el mismo yo interior.

Diarios de motocicleta.

4 comentaris:

  1. Me "encanta muchísimo" que estés así, tanto que no se que decirte.

    Me enfada las ganas que tengo de que estés ahí todo el tiempo posible y me sorprende la cercanía con la que te siento ahora.


    Siento, pienso y razono, y, además, te echo de menos.


    Me ha encantado esta entrada.


    Espero noticias tuyas

    ResponElimina
  2. M'en alegro moltíssim!! Ja veig que quan tornis, seràs una Laura nova, no et coneixerem, però segur que ens encantaràs igual!! Molts petonets guapissimaaaaa i espero que estiguis fent moltes però que moltes fotos....

    ResponElimina
  3. Buah! Y eso que está en catalán y la barrera del idioma me habrá hecho dejar en la cuneta algún detalle... pero joder Laura, que son las 9 de la mañana de un lunes, acabo de llegar a currar y me has sacado una sonrisa! :)

    ResponElimina
  4. Laura!! Gallina de piel que diria en Johan!
    Des d'un altre lloc i d'una manera força diferent puc entendre i compartir el que sents. una abraçada ben forta!

    ResponElimina