"Els llocs on hem viscut una temporada no prenen forma en la nostra memòria fins un temps després d'haver-nos-en acomiadat, i es converteixen en imatges que es mantenen inalterables. Mentre hi som i ho tenim tot davant dels ullsm veiem encara el que és fortuït i el que és essencial subratllat gairebé de la mateixa manera; no és fins més endavant que es dissipa el que és secundari. El nostre record reté només el que val la pena retenir; com podríem, si no, donar una mirada ni que fos a un any de la nostra vida sense temor ni sensació de vertigen?"

Herman Hesse

"Y así se inicio en mi la orientación de que en toda mi vida no he podido desviarme, en el sentido de transformar en imagen o poema cuanto me alegraba y atormentaba o me ocupaba en algún modo, para rectificar con ello mis nociones de las cosas externas y, al propio tiempo, serenarme internamente."

- Julio Cortázar-

Comença una etapa de canvi. De comiats i coses noves que estan per venir; de nostalgies que ja apreten amb força malgrat que encara estem a casa, però alhora de ganes de viatjar,de conèixer, de viure i veure, de sentir.. i per què no dir-ho? De gent de Barcelona (i amplio a Madrid, Euskadi..)

Un nadal una mica extrany, lluny de casa i del caliu Gutiérrez- Borrat però amb el caliu de la meva família patagona. I una sensació de que una gran experiència acaba (marxem de Coyhaique, què ràpid ha passat tot..) per donar pas a un gran viatge, EL viatge..

Ahir parlava amb un bon amic (level 5! ;)..) i em deia que quan em veiés m'asfixiaria amb l'abraçada, que està molt orgullós de com de forta estic sent, amb tots els ciclones de vent patagón que todo lo revoluciona.. I sí, jo mateixa m'estic sorprenent, però si sóc forta és perquè tinc vies d'escape i una d'aquestes és, com diu el gran mestre Cortázar, l'escriptura. Serenarme internamente amb l'escriptura (i la fotografia el poc que sé.. Rubén, Jano m'heu d'ensenyar molt encara!) més que mai. Tinc un "diari" que m'acompanya a tot arreu i que està recollint totes les sensacions.. i tinc una llibreta guaiona que em va regalar l'Ana abans de venir on hi apunto, de forma breu, coses que em posen contenta (algú que et somriu pel carrer, un mail inesperat, una escapada amb el pandemolde, converses interesants, alguna activitat que surt bé, una bona birra.. petits detalls d'estona de cel)

Escriure. Escriure. Escriure. Cortázar més que mai.

Una abraçada.. o moltes, que calen nanais en dies plujosos! I moltes ganes (més del que ja tenia!) de menjar-me el món amb patates (papas que dirian aquí!)

P.D.: Charles, ayer estabas sin estar. Fuiste pieza clave con tus palabras.

P.D2: Ni jo entenc tot el que he escrit.. no vull ni revisar-ho, que sigui el que sigui.. serenarme internamente, i que cadascú entengui el que sigui!

Entre el vivir y el soñar
hay una tercera cosa.
Adivínala.

- A. Machado -

Rayueleando..

" Cómo podía yo sospechar que aquello que parecía tan mentira era verdadero"

- RAYUELA -

Comença el vértic del viatge.. estic a l'equador de les pràctiques casi,al no-sé-quin-moment del somni.. encara no sé quan tornaré a Barcelona. El bitllet d'avió em diu que al febrer, les sensacions em diuen que molt més endavant, el cap em diu que la meva està a Barcelona, el cor em diu que ja sóc una patagona més. En fi...

Després d'un matí treballant, inspirada pel solet patagònic (hi ha hagut un moment que anava amb tirants.. cuidaoooo!), he decidit anar a passar la tarda a un parc,a "tirar-me al pasto y pasar un ratito bacán".

I m'he deixat passar les hores entre Rayuela (sempre present!) i frases inconexes que escric ( com a estones de cel a la llibreteta pitusil o al quadern de bitàcora que feia anys que guardava per a aquest moment) per provar de no oblidar tot això, entre miracómotiemblo i alosque.

Ja ho diu Cortázar, com puc entendre jo que tot això que és un somni realment m'està passant. Feia tant que ho esperava que m'estic donant el gust de saborejar cada moment com si fos l'últim, sigui dolç o amarg: es tracta de viure-ho intensament, sigui el que sigui.

Ahir vaig rebre un mail (neska polita!) que em parlava del vertigen de les noves sensacions.. Realment és vertiginós tot, i normalment el vertigen fa por, però és una por tan agradable que em calma, em dóna energia per seguir endavant, amb les mateixes ganes de menjar-me el món que quan agafava l'avió al Prat. No vull pensar com seran els comiats, ni que en JA han passat quasi 2 mesos, sinó que cada matí abans de dutxar-me em pessigo per veure que això (m')està passant. Que les rialles, les fugides, els deos, les pors, els indrets que ens brinden, els socis de vida patagona, les trifulgues amb els mini vallesimpsonianos, els plans viatjers, els carretes, les melangies, les ganes de.. tot són completament r e a l s!

I per acabar.. ahir un d'aquests grans socis patagònics em va dir que "la vida está para ir en busca de la nada, para darte el gusto de sorprenderte cada día.." Puxaa! en eso estoy! Esta nada acaba siendo el todo, Jano, y yo lo estoy buscando con más fuerza que nunca, lo prometo!

Más y mejor en otra ocasión, hoy solamente tocaba vomitar todo el revuelo de sensaciones que me han ofrecido el parque, el mikshake, césped verdeverdeverde, las flores.. la primavera!

"No quiero que se termine, no quiero que me abandones"

- A. Calamaro -

Pura vida

La lista de la compra y una canción como un cupón de los ciegos..

- La Cabra Mecánica -

Hi ha dos tipus de llistes de la compra: les que serveixen per fer memòria sobre tot el que has de comprar en anar al super (mirant sempre que no s'escapi del pressupost!) i les que serveixen per parlar de tot allò que "compraries" per guardar-ho sempre! :)

El que compro per menjar, per casa, per netejar, etc. no crec que interessi gaire, així que bueno, si més no, puc parlar del que aquí representa "una estona de cel.." per mi, perquè no es perdi.. i per qui sigui que ho llegeixi, que es faci una idea de que representa ara per ara el somni patagònic..

• Notar que comença el "bon temps" i deixar la jaqueta gorda a casa.
• Anar pel carrer saludant a la gent, ajuda a sentir que t'estàs fent teu el lloc a Coyhaique.
• Canviar les bufandes de llana pels mocadors (totalment inseparable d'ells..)
• Esmorzar tranquila, veient les muntanyes des de la finestra, sabent que tens davant tot un dia de noves coses a descobrir
• Els axuxons i "buenos días tía Laurita.." dels nens en arribar a l'escola.
• Les hores amb els interns
• El Chocolate Konken Extrem.. espesito, al punto! el Konken és casa nostra ja.
• Anar pillant-li el truc a això de fer foc, cada cop sóc més ràpida.
• La vitalitat del carrer Prat
• Els carretes de cada cap de setmana
• Les ganes de fer coses a l'escola-internat.. hi ha tant per fer i tinc tantes idees!
• Els gossos que hi ha pel carrer, la carona amb que et miren
• Les passajades per Valle Simpson
• Saber que a la Marieta (la niña de mis ojos) li parlen de mi
• Els racons, parcs, miradors de Coyhaique.. casa meva!
• La gent que vas trobant i que es deixa conèixer
• Els mails i similars fbquils que em van donant energia
• els Negrita que em concedeixo de tant en tant
• La sensació de fred a la cara i escalfor a tota la resta del cos
• Els missatges al mirall del lavabo
• Els moments de conexió amb Barcelona (Madrid, Euskadi, Belfast, etc).. parlar 10 minuts amb algú d'allà dóna energia per buuuuffff!!
• Els "desordeniditos" de l'escola.. són els meus preferits
• Les cançons de cada nit amb el super MP3 verd guaión.. :)
• La complicitat creada a la cabanyita
• Pels moments "atracón de yogurt de bolsa" i nutela a mitja nit
• Eva, Pilar, Mario, Pelayo, Jano, Víctor, tía Teresa, Don Dom, tío Joel, tío Héctor, tío Antonio, Topo.. tot de noms propis que fan que això sigui enorme

Alguna cosa més a afegir a la llista? mil! però ara no hi caic.. o no hi vull caure! De moment vull saborejar cada instant que em regalo. Perquè sí, al cap i a la fi m'ho estic regalant.. m'ha costat massa arribar aquí com per no regalar-me tot això ara, com per permetre'm el luxe de deixar escapar alguna cosa!

Brindem per tot això... i per tot el que està per venir!

“Revolucionario será aquel que pueda revolucionarse a sí mismo.”

- M. Kundera-

Diarios de motocicleta

Lo que teníamos en común: nuestra inquietud, nuestro espíritu soñador, el incansable amor por la ruta.

Diarios de motocicleta.


I tot just quan fa quasi un mes que sóc aquí me n'adono: el món està per menjar-se'l aliñao`(grande Chaouen).
Començo a agafar-li el truquillo a això de dutxar-me amb aigua tèbia (freda!) estant a 3ºC, a que la bufanda i els guants siguin indispensables, a passar mínim un cop cada 3 dies pel Konken (casa nostra ja), a pensar en pesos en lloc de en euros, a aixecar el cap i veure muntanyes nevades, a veure que la vida está llena de veces..

I en aquestes veces que em dóna la vida me n'adono que per fi puc donar rienda a les ganes de Patagonia.. que tot està a la meva disposició per v i u r e.. per veure coses que ni esperava que podien existir (exploradores, Polux, capillas,tranquilo, Coyhaique, Simpson...) i per sentir quelcom al que em costa de posar-li paraules. Aquest lloc em despulla i em deixa a l'aire del que pugui passar, del que jo em deixi viure.. Iel que pugui passar són racons increibles que, malgrat els tòpics, deixen sense respiració, converses altaments interessants, mirades interregonts, amor de chavals amb vides no massa fàcils, complicitats cabanyils. I per què no dir-ho, les veces que em deixo viure també tenen un punt d'anyorança, de sentir a faltar el caliu familiar, de fred i de mala llet per dutxar-me amb aigua freda.

Però i què? estic vivint a la Patagonia senyors, estic fent un projecte d'educació que m'encanta, m'estic sentint més Laura que mai; què més puc demanar? Tot això està sent un vestical que em dóna aire fresc per tot una vida, estic creant, com diu Benedetti, les nostàlgies que descongelaran un futur pròxim.

tirititrantantan! :)



Yo, ya no soy yo. Por lo menos no soy el mismo yo interior.

Diarios de motocicleta.